Share Button

La saviesa dels majors

Sempre hem sentit parlar de la saviesa dels majors. Aquestes persones que pentinen cabells blancs i que a través del seu coneixement podem aplacar alguna malaltia a través d’algun remei dels quals a ells els han traspassat els seus pares i a aquests els pares dels seus pares. Avui farem un petit homenatge a aquest coneixement o aquesta saviesa a través d’un conte popular, esperem que us agradi.

Conte Popular: La importància dels majors (Primera part)

Hi havia una vegada, fa molt, molt de temps hi havia una petita regió muntanyenca on tenien el costum d’abandonar als ancians al peu d’una muntanya llunyana. Creien que quan es complien els seixanta anys deixaven de ser útils, per la qual cosa no podien preocupar-se més d’ells. 

En una petita casa d’un poblet perdut d’aquesta regió, hi havia un pagès que acabava de complir els seixanta anys. Durant tots aquests anys havia cuidat la terra, s’havia casat i havia tingut un fill. Després havia enviduat i el seu fill també es va casar, donant-li dos preciosos néts.

Al seu fill li va fer molta pena, però no podia desobeir les estrictes ordres que li havia donat el seu senyor. Així que es va acostar al seu pare i li va dir:

             – Pare, ho sento molt, però el senyor d’aquestes terres ens ha ordenat que hem de portar a la muntanya tots els majors de seixanta anys.

             – Tranquil fill, ho entenc. Has de fer el que el senyor digui – . va contestar l’ancià ple de tristesa.

Així que el jove va agafar al seu pare i va iniciar el viatge cap a les muntanyes. Mentre anaven caminant, el jove es va fixar que el seu pare deixava caure petites branques que anava trencant. El jove va creure que volia marcar el camí per a poder tornar a casa però quan li va preguntar, l’ancià li va dir:

               – No ho estic fent per a mi, fill. Però anem a un lloc llunyà i amagat, i seria un desastre que et desorientessis i no poguessis tornar, així que he pensat que si anava deixant rametes pel camí segur que no et perdries.

En sentir aquestes paraules el jove es va emocionar amb la generositat del seu pare. Però va continuar caminant perquè no podia desobeir al senyor d’aquestes terres. Quan finalment van arribar al peu de la muntanya, el fill, amb el cor fet trossos, va deixar allí al seu pare. Per a tornar va decidir utilitzar una altra ruta, però es feia de nit i no aconseguia trobar el camí de tornada. Així que va retrocedir sobre els seus passos i quan va arribar al costat del seu pare li va pregar que li indiqués el camí per on havia d’anar. Va tornar a agafar al seu pare en braços i, seguint les indicacions de l’ancià, va començar a creuar la vall pel qual havien vingut.
 

Gràcies a les rametes trencades que el vell havia deixat pel camí, van poder arribar a la seva casa i tota la família es va posar molt contenta quan van veure de nou a l’ancià.

Llavors, el jove va decidir amagar-lo sota els taulons del sòl de la seva cabanya perquè ningú el veiés i no l’obliguessin a portar-l’hi una altra vegada.

El senyor del país, que era bastant capritxós, a vegades demanava als seus súbdits que fessin coses molt difícils. Un dia, va reunir a tots els pagesos del poble i els va dir:

     – No ho estic fent per a mi, fill. Però anem a un lloc llunyà i amagat, i seria un desastre que et desorientessis i no poguessis tornar, així que he pensat que si anava deixant rametes pel camí segur que no et perdries.

En sentir aquestes paraules el jove es va emocionar amb la generositat del seu pare. Però va continuar caminant perquè no podia desobeir al senyor d’aquestes terres. Quan finalment van arribar al peu de la muntanya, el fill, amb el cor fet trossos, va deixar allí al seu pare. Per a tornar va decidir utilitzar una altra ruta, però es feia de nit i no aconseguia trobar el camí de tornada. Així que va retrocedir sobre els seus passos i quan va arribar al costat del seu pare li va pregar que li indiqués per on havia d’anar. Va tornar a agafar al seu pare en braços i, seguint les indicacions de l’ancià, va començar a creuar la vall pel qual havien vingut.

Gràcies a les rametes trencades que el vell havia deixat pel camí, van poder arribar a la seva casa i tota la família es va posar molt contenta quan van veure de nou a l’ancià.

Llavors, el jove va decidir amagar-lo sota els taulons del sòl de la seva cabanya perquè ningú el veiés i no l’obliguessin a portar-l’hi una altra vegada.

El senyor del país, que era bastant capritxós, a vegades demanava als seus súbdits que fessin coses molt difícils. Un dia, va reunir a tots els pagesos del poble i els va dir:

     – Vull que cadascun de vosaltres em porti una corda teixida amb cendra.

Tots els pagesos es van quedar molt preocupats. Com podien teixir una corda amb cendra? Era impossible! El jove pagès va tornar a la seva casa i li va demanar consell al seu pare, que continuava amagat sota els taulons.

     – Mira -, li va explicar l’ancià -, el que has de fer és trenar una corda estrenyent molt els fils. Després has de cremar-la fins que només quedin cendres.

La saviesa dels majors Segona part…